INDIAN SABADELL

Avui, 1 de Desembre, Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, us recomanem la lectura d´aquest petit conte, basat en la història de la Harshada, una nena de quatre anys, que en fa només un que viu als Orfenats del nostre Projecte Taju, regentats per les Germanes “Helpers of Mary”.

La Harshada i la resta de nenes són portadores del Virus de la Sida. L´estigma social que  pateixen aquests malalts, molts d´ells nens i nenes a l´Índia, expulsats d´escoles i hospitals i moltes vegades abandonats per les seves famílies és el seu principal repte moltes vegades molt difícil de superar.

Esperem que us agradi aquesta petita faula dels primers anys de la vida de la Harshada escrita per la nostra sòcia fundadora, Núria Crusafont, que va poder conèixer personalment a la petita aquest passat mes d´Octubre.

Bona lectura!

NO PARLO

La majoria de nens no recorden els primers anys de la seva vida,  ni molt menys els primers dies ni les primeres hores de vida. Jo sí, jo ho recordo, sobretot recordo amb molta claredat tres dies en concret: el dia que vaig néixer, el dia que vaig conèixer el Hassan, el meu pare i el dia que vaig conèixer el Freddy.

El dia que vaig néixer:

Vaig néixer en una habitació fosca, petita i bruta. La meva mare, una dona extremadament prima,  dèbil i malalta em va duu  al món amb gran dificultat.

Ens va ajudar una veïna, una dona grassa i bona amb nocions de llevadora, que ja havia ajudat a néixer, anteriorment,  a altres nens del nostre veïnat, massa  pobres per  poder anar a un hospital.

L´avi un home dolç però cansat i molt trist va col·locar-me al costat del cos fred i quasi immòbil de la meva mare. La veïna es fregava les mans amb aigua i sabó obsessivament mentre  em mirava amb un cert recel.

L´avi plorava, les llàgrimes que queien dels seus ulls mullant-l´hi les galtes,  jugaven alegres, alienes al què passava al seu entorn, lliscant pel seu bigoti fins a caure a terra.

I així va ser el dia que jo vaig néixer, fosc, trist, brut com la nostra habitació del barri de barraques on vivíem, a la ciutat de Mumbai. Dins meu hi va néixer, també, un sentiment de culpabilitat per no sé ben bé què, però que, amb el temps,  vaig començar a comprendre.

El dia que vaig conèixer el Hassan, el meu pare:

En Hassan va entrar a la nostra habitació donant un fort cop a la porta, obrint-la de bat a bat. Era un home alt i robust de cabells negres i barba espessa. Jo jugava a terra amb una nina de roba que va  fer-me l´avi.

El Hassan em mirava fixament des de la porta. La seva mirada no era de recel com la de la veïna llevadora, ni de por com la dels nens i nenes del veïnat que passen ràpid i marxen corrent cap a casa, quan em veuen jugant al carrer, davant de casa, mentre la mare dorm dins l´ habitació. La mirada d´en Hassan era d´odi, d´odi i de fàstic.

La mare paralitzada per la por, es  recolzava a una paret de l´habitació per no caure a terra. Llavors va passar allò, allò que mai oblidaré;  l´odi i el fàstic de la seva mirada es van transformar en paraules. Les seves paraules van entrar dins meu colpejant-me el cervell i l´ànima.

-“Dona!! , l´hi deia a la meva mare, “Per què encara és viva! Pensava que ja seria morta!!”, assenyalant-me a mi.

-“ És la teva filla!” va contestar la meva mare. No va cridar gaire, crec que només la vaig sentir jo, la seva veu era feble com ella i no parlava gaire per tal de no malgastar la poca energia que l´hi quedava.

-“ tu també hauries de ser morta!! Les dues sou unes bruixes maleïdes! Pel vostre cos hi corre la mort i per culpa vostra jo també estic malalt! Us mataria ara mateix si no fos que em fa fàstic tocar-vos!

Desprès d´aquestes paraules, va entrar a casa per agafar el pot on la mare i l´avi hi guardaven les poques rúpies que els hi quedaven i va marxar corrent maleint-nos i manllevant-nos la vida, sense tocar-nos, només amb les seves paraules, tal i com ell volia.

Així va ser el dia que vaig conèixer el Hassan, el  meu pare. Aquell dia vaig entendre aquell sentiment de culpa estrany que  m´acompanyava des del mateix dia en que vaig néixer, jo era una bruixa maleïda,  pel meu cos hi corria la mort i feia emmalaltir els altres.

La mare va posar-me el cognom del seu primer marit, mort uns quants anys enrere. Ja no era filla d´en Hassan.

El dia que vaig conèixer el Freddy:

L´avi es va llevar molt  aviat, com feia sempre. Va preparar Chapati i m´en va donar un tros amb una mica d´aigua.

Va sortir per la porta i va tancar-ne el cadenat amb la seva clau de ferro. Jo com cada dia, vaig  quedar-me dins, sola. La mare ja no hi era, una nit vaig notar que el seu cos era més fred que de costum. A la matinada l´avi se la va endur i ja no va tornar. Ningú em va explicar perquè.

Jo passava els dies sola, espantada i sentint-me cada cop més malalta. L´avi tornava quan ja feia varies hores que el sol dormia. A vegades em portava una mica de llet, arròs o Dhal. Estava molt cansat de treballar tot el dia, s´estirava al meu costat i de seguida s´adormia.

Un d´aquells dies quan l´angoixa semblava que estava a punt de vencem, va aparèixer el Freddy per la petita finestreta de l´habitació. En Freddy era un Blauet, ell va convertir-se en el meu millor amic i la meva única companyia.

El Freddy podia llegir la meva ment i sempre sabia com em sentia i què necessitava en cada moment. Va ser ell qui em va ensenyar a ballar Bollywood. De l´habitació del costat es sentia “Naino”, la nostra cançó preferida. En Freddy feia tombarelles en l´aire i pujava i baixava les ales seguint-ne el ritme. Em feia riure.

Sobrevolava l´habitació movent les ales quant jo tenia molta calor i em refrescava, em  feia pessigolles amb les seves plomes blaves i fins i tot em portava menjar quan tenia gana.

Els dies ja no eren tant llargs ni solitaris, en Freddy m´ajudava a oblidar que estava malalta.

El dia que vaig conèixer el Freddy va ser el dia més feliç de la meva vida.

Avui ja tinc quatre anys, ja no visc amb l´avi. Ara visc en un orfenat a prop de Mumbai, amb trenta nenes més. Elles també són nenes maleïdes com jo i conviuen amb aquest sentiment de culpa tal com ho faig jo, amagant-lo darrera de jocs, llibres i serials de  la televisió. Ara ja no estic mai sola, menjo sempre que tinc gana i ja no em sento malalta.

El Freddy segueix visitant-me cada dia, però les seves visites son més curtes, menys quan ballem Bollywood amb la resta de nenes, llavors continua fent tombarelles en l´aire i movent les ales al ritme de les cançons durant hores.

Un dia va venir el Hassan, acompanyat d´un altre home. Va venir per endur-se’m. Com que no porto el seu cognom, ell i l´altre home van haver de marxar amb les mans buides. Més tard, amagada darrera una porta vaig poder escoltar a les Germanes, encara atemorides per la visita,  com deien: “Gràcies a Déu que hem pogut protegir-la! Està clar que venia a buscar-la per a vendre-la!”.

I jo que pensava que no valia res...

L´avi ve a veure´m sempre que té vacances. Ens mirem en silenci durant hores mentre ell m´acarona els cabells i el veig menys trist, igual de cansat però menys trist.

Ah, per cert! Jo no parlo, si, si,  ho heu entès bé, jo no parlo. La resta de nenes em fan preguntes esperant sentir la meva veu de resposta i jo em poso les manetes a la boca i amb gestos els hi dic que jo no parlo! Perquè no puc, perquè no en sé i perquè no vull!!

Què passaria si algun dia em decideix-ho a explicar a algú,  la història de la meva vida,  en veu alta? I si llavors, entremig de les paraules,  hi emergeix tot el dolor que duc dins i m´acompanya la resta de  la meva vida?!

Tant fàcil que seria comunicar-se amb els altres tal i com ho faig amb el Freddy! Ell és l´únic que coneix la meva història, ja que ell em llegeix la ment.

I si el Freddy deixa de visitar-me o si en realitat ell mai ha existit? Llavors la meva història romandria dins meu, tancada amb pany i clau , tal com l´avi tancava la porta de la nostra habitació perquè no hi entrés ningú. Fins que algun dia, algú o jo mateixa en trobi la clau per obrir-la i  llavors, pugui explicar-te la meva història.

Però de moment, no, millor NO PARLO.

Núria Crusafont