Avui és el Dia Mundial de la Lluita contra la SIDA. Sonrisas de Bombay ha publicat al seu Blog el nostre article, "Els orfes de la Sida", una oportunitat per conèixer millor aquesta realitat i a les nenes, amb VIH, de la nostra Campanya FEED THEIR FUTURE. Esperem que us agradi! smile emoticon
https://www.sonrisasdebombay.org/es/blog/los-huerfanos-del-sida-847.html?utm_source=hootsuite
Aquí teniu el text original en Català:
LES ORFES DEL SIDA
No
cal ser un expert per descobrir o conèixer el panorama de la Sida a l´Índia. Jo
no ho sóc. Fes com jo, asseu-te davant de l´ordinador i te´n podràs fer una
idea. Tecleja frases en el teu buscador com: “people living with AIDS/HIV India 2015”, “Children living
with HIV India 2015”. Podràs veure un ventall de mapes, xifres i gràfiques amb
columnes que s´enfilen cap a munt quan parlen de l´Índia.
“l´Índia
és el tercer país al món amb més persones vivint amb VIH i Sida”, diuen, “augmenta
el nombre d´infeccions de persones de més de 15 anys”, “un tant per cent molt elevat de persones amb
VIH/Sida són menors de 15 anys”, “més
de la meitat de persones diagnosticades de VIH o Sida no estan rebent cap
tractament”, “gran quantitat de
persones VIH a l´Índia no saben que ho són o desconeixen la malaltia”...
El
panorama, doncs, no és molt alentidor. Què t´esperaves?! Una de les principals
lacres d´aquest país superpoblat és la dificultat per a l´accés a la Sanitat d´una gran part de la
seva població. Estem parlant de la gran quantitat de persones que viuen amb
pocs recursos econòmics o en zones rurals on anar al metge és un luxe.
-“Recordo
que en una de les meves visites a Mumbai Smiles, a l´Abril de 2014, Nirmal
Ahuja, responsable de l’àrea de Salut d´aquesta ONGD, va deixar que
l´acompanyés a una visita a l´Hospital Tata Memorial, centre d’excel·lència
especialitzat en càncer i càncer pediàtric, que ofereix tractaments a baix
cost. Aquest hospital és l´ únic, amb aquestes característiques, a la ciutat de Mumbai, de fet, és l´únic en
tota l´Índia. Persones de tot el país inicien un llarg i costós pelegrinatge
per tal de trobar la cura a la seva greu malaltia en aquest centre. La sensació
que vaig tenir quan vaig entrar-hi és la d´estar enmig d´una estació de tren on
centenars de persones, malalts i familiars, s´esperen asseguts en cadires o a terra a que
arribi el seu “tren”, és a dir, a ser visitats pel seu metge. Aquestes esperes
poden ser de mesos, si mesos.
Un
dels metges va sortir de la seva consulta i un allau de persones se l´hi va
tirar al damunt plens d´angoixants preguntes i incerteses ansioses de ser
resoltes. “Doctor això.., doctor allò...Doctor, doctor!!! El metge va córrer a
refugiar-se al seu despatx-“
El
cas de la Sida no és gaire diferent, pocs centres d’excel·lència per tantes persones que necessiten tractament amb
antiretrovirals de manera gratuïta o a baix cost. Pocs professionals
especialitzats, pocs medicaments,
protocols lents, iniciatives i programes
governamentals, que evolucionen poc a poc però que encara són insuficients.
El
difícil accés a una Sanitat Universal de qualitat, la manca d´informació i
desconeixement sobre aquesta malaltia i
l´estigma que pateixen aquests
malalts, rebutjats per la societat i per les seves pròpies famílies, agreuja la situació del més de 2 milions de
persones vivint amb VIH o SIDA a l´Índia.
Dins
d´aquesta epidèmia, que seria la propagació d´aquesta malaltia a l´ Índia
actual, hi trobem una epidèmia secundària i ignorada que avança quasi en
silenci: Els Orfes de la Sida.
Actualment,
tot i que els programes governamentals cada cop estan més centrats en aquest
aspecte, l´Índia no aconsegueix aturar la transmissió vertical d´aquest virus,
és a dir, la que es produeix del marit a l´esposa i d´aquesta al seu fill o
filla.
Aquests
nens i nenes “maleïts”, marginats, els
nous intocables que ningú vol tocar són molt susceptibles d´acabar sent nens i
sobretot nenes del carrer. Els seus pares estan molt malalts o moren de Sida,
les seves famílies, sobretot en el cas de les nenes, incapaços de fer front a
la despesa que representa el seu costós tractament i per tota la vida, els abandonen.
L´any
2010 l´entitat Indian Sunrises de Sabadell, de la qual jo en sóc membre, entra
en contacte amb dos orfenats de Shahapur, a les afores de Mumbai, regentats per
la congregació de Germanes catòliques “Helpers of Mary”, on hi viuen un centenar de nenes portadores
del virus de la Sida.
Durant
aquests cinc anys he fet nombroses
visites a aquests orfenats, això m´ha permès conèixer millor aquestes nenes,
les seves històries i els principals problemes que afronten dins els orfenats i
fora d´ells. Millor que no et digui el nom exacte dels orfenats i que no comparteix-hi amb tu fotos d´aquestes
nenes, ja que de fet, a l´Índia està
prohibit publicar fotografies de persones amb VIH o Sida a les xarxes socials,
podrien acabar sent víctimes de les represàlies d´algun veí, per exemple. El
que si puc compartir amb tu és alguna de les seves històries:
-“he
de reconèixer que, del centenar de petites princeses vestides amb robetes de
mil colors i clips de floretes que recullen els seus cabells foscos, n´hi ha
una que em té el cor robat, l´Ambika. L´Ambika és una nena d´uns nou anys però
que, degut a un problema de creixement, té l´aspecte d´ una eterna nena de tres
anys. Potser és això el què fa que l´Ambika sigui la nena mimada dels orfenats.
És filla d´una prostituta del Nepal que vivia
al barri de Kamathipura de Mumbai. Aquest tètric, brut i perillós Slum (barri
de barraques) és el prostíbul més gran i antic d´Àsia, un dels principals focus
de VIH i Sida de la ciutat. La mare de l´Ambika va morir de Sida i desprès
d´això va ser expulsada per la resta de dones amb les que, la seva mare i ella,
compartien una minúscula habitació. L´Ambika vivia al carrer i estava molt
malalta. Va ser recollida i la van portar a l´hospital. Un cop diagnosticada la
seva malaltia va acabar vivint als orfenats de Shahapur.
Una
calorosa tarda, sota el porxo del pati d´un dels orfenats, observava l´Ambika
menjant un tros de síndria. Era tot un espectacle. l´Ambika mossegava la
síndria amb força tot i que té poques dentetes. Els problemes bucals de
l´Ambika són una de les conseqüències de la seva malaltia, que tot i estar
estable, va ser diagnosticada i tractada
massa tard. Ella jugava a llençar les
llavors de la síndria, amb la boca, el més lluny possible i reia, l´Ambika
sempre riu. Nirmala, una de les Germanes cuidadores, m´explicava que l´Ambika
quan va arribar als orfenats no volia menjar, de fet, ho feia d´amagat. Quan es repartien els àpats
ella amagava els aliments sota les seves faldilletes. Més tard, en un raconet,
quan creia que ningú la veia, menjava.
Segurament es va acostumar a menjar així perquè, d´on venia, l´hi robaven”.-
Us
podria explicar moltes històries com aquesta, ja que, mentre les nenes jugaven
hores i hores al pati dels orfenats, les Germanes solien explicar-me la procedència
de cada una d´elles. “Aquesta té la mare molt malalta, quan es recuperi una
mica vindrà a buscar-la; aquesta no té pares, van morir, té familiars però no
se´n poden fer càrrec; aquesta...”
-“
La Geetha correteja al voltant del petit estanc de peixos vermells del pati. No
puc evitar recordar d´on ve. La vaig conèixer al Novembre del 2011. -“Tenim una
nena nova!”- va dir-me la Germana Priya tota contenta. I allà estava la Geetha,
assegudeta en un dels esglaons de l´escala de l´entrada. No arribava als tres
anys, era una puceta, no, una gateta. -“la van trobar abandonada al terra d´un
mercat de peix, d´una població propera a Mumbai. La seva única companyia eren
els gats que intentaven robar el peix a les venedores enfadades”-m´explicava la
Germana.
De
totes les històries que m´han explica´t la que més m´ha impactat és la de la
Harshada:
_”La
Harshada és una nena primeta, petita, de pell fosca i ulls extremadament tristos.
Té dificultat per caminar, té les cametes una mica torçades. La Harshada em té
molta por, de fet té por de tothom, quasi no surt de dins de l´orfenat, no juga
amb les altres nenes. La resta de nenes, entren i surten, criden, ballen i no
paren de xerrar, ella no. -“Què l´hi passa a la Harshada?-“ Vaig preguntar-l´hi
a la Germana Nirmala. –“Quan va arribar a l´orfenat no s´aguantava dreta, ni tant sols podia asseure’s.
Tant sols podia estar estirada, de fet, aquesta va ser la seva única posició durant
el seu primer any de vida”- m´explicava la Germana. La Harshada va créixer
estirada al llit, al costat de la seva mare moribunda, sense pràcticament relacionar-se
amb ningú més ni moure´s gaire,
desnodrida i malalta. Ara ho entenc tot, vaig pensar.
Un dia compartia jocs amb les nenes, jugàvem a
“fer el trenet”, posades una darrera a l´altra i jo n´era la conductora. La
Harshada, tímidament, s´acostava a
nosaltres mirant-me amb desconfiança. –“Harshada va! Puja al tren”- No pujava.
–“ Harshada va puja que t´estimem! “we Love you, we Love you! Cridàvem totes.
La Harshada va somriure i va pujar al tren agafant-me fort la mà. No subestimeu
mai el poder d´un t´estimo”-
Aquestes
nenes han deixat enrere aquestes dures històries, formen part d´un programa de
la “National AIDS Control Organisation (NACO)” rebent tractament amb
Antiretrovirals gratuït i visitant-se periòdicament al Sion Hospital, centre d’Excel·lència
de Mumbai. Però el preu d´aquesta aparent seguretat és l´aïllament. Aquestes
nenes, rebutjades per la societat, no surten dels orfenats i no van a l´escola
del poble, Shahapur. Els veïns tenen
por, saben molt poc de la seva malaltia i no les volen a prop dels seus fills.
I què passa quan es fan grans i marxen dels
Orfenats?
-“Era
el Desembre de 2012, crec. Vaig ser convidada a la festa de Nadal d´un dels
Orfenats. L´endemà ja tornava a Barcelona. Desprès de la Festa tocava acomiadar-me
de les nenes. La Soniya va córrer a abraçar-me, estava angoixada. –“Què et
passa Soniya?”. –“ tinc por “- em deia, -“marxo a viure a Pune amb els meus
tiets. No els conec als meus tiets, no sé si són bones persones, tinc por”-.
Al
cap d´un parell d´anys, en una de les nostres visites, vaig descobrir amb molta
alegria que la Soniya tornava a ser als Orfenats. No sé què va passar a Pune
però alguna cosa no va anar bé. La Soniya ha decidit quedar-se als orfenats per
sempre i ara fa de mestra de les més petites.”-
-“El
cas de la Sangita va ser molt diferent. La Sangita és molt bonica i tenia moltes ganes de marxar dels Orfenats
i tenir una vida normal. De seguida va trobar feina, netejant una casa i va
enamorar-se. Al nostre país una persona amb VIH pot perfectament conviure amb
la seva parella i fins i tot formar una família sense contagiar la seva malaltia.
A l´Índia és molt diferent i la possibilitat de quedar-se soltera està molt mal
vista.
L´any
passat passejant pels jardins dels Orfenats amb la Germana Shanta vaig recordar
la Sangita. –“Com l´hi van les coses?”- vaig preguntar. –“Malament! S´ha casat
i ha tingut un fill...- La Germana, mentre m´explicava, mirava a terra tota
compungida. –“La família del noi saben que està malalta?”- vaig preguntar-l´hi,
- “No! si ho arriben a saber la matarien”- em va respondre. –“I com està el seu
fill?-. -“Malament, malament”.- I va canviar de tema. Les Germanes no donen
moltes explicacions i ja he après a no preguntar més per no molestar-les.”-
La
principal lluita dels malalts amb VIH és assegurar l´adherència al tractament,
és a dir, evitar les possibles resistències als antiretrovirals. Quan un malalt amb VIH es fa resistent a un
antiretroviral cal canviar-lo si no la malaltia avança provocant l´aparició de
la Sida i la mort.
Garantir
l´adherència al tractament d´un malalt de VIH a l´Índia és una cursa d´obstacles
molt difícil de guanyar.
-“pot
semblar molt cru el què us explicaré ara però cada cop que visito els orfenats,
els primers minuts, mentre les nenes ens donen la benvinguda, posades en fila, aprofito per fer una mirada
ràpida i assegurar-me que hi són totes.
En
la meva última visita vaig trobar a faltar “la nena que sempre canta”. No puc
recordar el seu nom però si la seva història i la seva cara rodona amb ulls clars
que brillen com estrelletes. Va ser trobada al carrer, juntament amb dues nenes
més petites que ella. Una era la seva germana petita que no té VIH. Ella els hi
feia de mare accidental i les protegia. Un cop recollides les dues germanes van
ser separades. A l´Índia els Orfes amb VIH no poden conviure amb els sans.
Sempre que la visitava als orfenats m´agafava la mà i amb un somriure d´orella
a orella em deia: “vols que et canti una cançó?”. I cantava i cantava...potser
aquelles cançons les havia après de la seva mare o de la seva àvia.
-“Germana
Nirmala, on és la nena que sempre canta?”- Vaig preguntar –“ja no hi és”- em va
contestar ella, canviant de tema ràpidament. No vaig preguntar més, he après a
no fer-ho-“.
Núria
Crusafont
Indian
Sunrises
Com pots col.laborar amb la Campanya FEED THEIR FUTURE de Indian Sunrises:
*de manera individual: pots fer una donació puntual a ES07 0081 0900 81 0003326936 posant com a concepte FEED
* Per nomès 1€ al mes pots unir-te al nostre grup de TEAMING!
https://www.teaming.net/indiansunrisescampanya-feedtheirfut…
https://www.teaming.net/indiansunrisescampanya-feedtheirfut…
*com a entitat o grup: Comparteix els teus àpats organitzant sopars, dinars, esmorzars, berenars, vermuts, tastets... solidaris per tal de recaptar fons per aquesta campanya
*fent-ne difusió
ALIMENTA EL SEU FUTUR, ajuda'ns a millorar la Nutrició de les nenes, vivint amb VIH, dels Orfenats de Shahapur-Mumbai
